Blogia
Morgia

Fotografia nº 20.327

Fotografia nº 20.327 El seu desig era fotografiar l’anima, deixar constància d’una existència del desprès. Era una obsessió que va començar de molt nen, amb la primera camera fotogràfica que el pare l'hi va regalar un Nadal. Les primeres fotografies eren familiars i d'alguna curiositat del jardí, del gos, alguna flor...
Llavors va morir l'avi Manel i van viatjar fins al poble a l'enterrament, l'avi no s’havia fotografiat mai, i l'avia l'hi va demanar que en fes una foto per recordar-lo, al mateix moment que va disparar la camera va sentir un neguit al fons del cor. La foto revelada no tenia vida, els ulls tancats de aquell home, que ell tan bé coneixia, ja no el miraven, la boca desdentada no tenia un somriure i el color era esmorteït. Va buscar l'anima que animava aquell cos, però allà no hi era. Va decidir, als deu anys, dedicar la seva fotografia a l'anima.
Amb els anys va recorre pobles i ciutats, llocs del mon on no hi havia petjada civilitzada, sempre buscant aquella persona que s'estava morint o acabava de morir per fotografiar l'anima. Amb el temps, les seves cameres van anar canviant, va treballar de fotògraf per algunes revistes per poder viatjar i continuar amb la seva afecció, desprès es va fer corresponsal de guerra. Una bona feina deia ell, em paguen per fer el que desitjo i no em falten clients a diari.
Portava a la butxaca una llibreta gruixuda, de tapes negres i rebregades, allí anotava cada fotografia personal que feia, a part de les de la feina, en contava al seu haver més de vint mil, però a cap d'elles havia aconseguit captar l'anima de ningú, ni amb filtres, ni provant diferents llums, ni amb flash, ni sense, l'anima fugissera es negava a ser plasmada en un paper.
Aquella nit, a l’Afganistan, els trets van ressonar més a prop de l'hotel dels reporters, ja havien sopat i prenien l'ultima copa al bar, a prop de la mà, com sempre, restava la camera carregada i a punt, els companys no comprenien aquest tret característic seu. No va poder resistir la temptació, va carregar el flash i va sortir a la foscor del carrer, a fer l'última fotografia del dia. Mai sortien per la porta principal, era perillós, els franctiradors s'apostaven a les finestres de l'edifici del davant, però era nit tancada ja, acotxat va córrer fins a la cantonada del carrer sense llums. La il•luminació del carrer principal era escadussera, però va distingir un cos prop d'un tanc destrossat, no se sentien més trets, es va aixecar una mica i va alçar la camera, el dolor al pit el va sorprendre, la camera va relliscar de la mà i va caure a terra al mateix moment que una llum el cegava, no va sentir re.
La seva germana va rebre el taüt a l'aeroport, el funeral va ser senzill.
Entre les seves pertinences, que les autoritats l'hi van entregar, estaven la camera i la llibreta, el carret encara era dins. L'última fotografia va sorprendre a tothom, la camera havia copsat l'instant de la mort del fotògraf, a mitja caiguda, amb els ulls encara oberts. Rera seu, com si de la pròpia ombra es tractes, una doble imatge d'ell mateix, dret, mirant la seva caiguda i la de la camera.
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

3 comentarios

Pedrito -

;-)

Turandot -

plas plas plas, increïble història, boníssima. Quien efecte el mateix dret... aiss que no dormiré avui vespre :s
Besades, nimfa

lapsus -

Caramb, vaja historia !!

petons
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres