Elizabeth

Estirada al llit, amb els ulls tancats, intenta resseguir les paraules que retrunyen al seu cap, punyents.
_ La teva cama ja no hi es, encara que la pots sentir, ja no hi es.
Obre els ulls i mira el lloc on hauria d’estar el seu peu, sota els llençols blancs i estirats un buit, mou els dits, sent com mou els dits, però el llençol continua pla i quiet, no hi es, la teva cama ja no hi es, per més que encara puguis sentir-la.
_Sé que penses, que no es just tenir la sensació si la cama no hi es, amb el temps t’hi acostumaràs.
Torna a tancar els ulls, si els manté oberts no podrà impedir que les llàgrimes surtin i no pensa pas plorar, no davant de ningú. Mantindrà els ulls tancats i així pensaran que dorm i potser les veus callaran, i potser marxaran i podrà plorar i cridar i... destapar el llençol i mirar.
Poc a poc rera les parpelles tancades van sorgint colors, formes, les veus s’escolten llunyanes, s’endormisca i es veu a la barra d’exercicis, plié, reconeix la música, battement tendú, amb la ma aferrada a la barra se sent ferma, inamovible, battement dégagé, l’olor de la sala tan familiar la fa somriure, battement fondú, les papallones de la música van pujant per l’estómac, adagio, unes espurnes de pols s’enlairen fins un raig de sol i ballen al mateix so.
Una ma la treu del somni, es l’hora de la medicació.

Seu cansada a la vora del llit, a caminat amb la nova cama tot el matí per una cinta, l’hi fa mal la pròtesi, els cabells negres y llargs cauen fins al genoll mentre va descordant les corretges, rumia el fet de tornar aprendre a caminar, ella que era lleugera com l’aire dansant, àuria de recordar mes sovint que ja no ballarà més, per endurir el cor i que no salti la llàgrima.
A de pensar en els estudis, en el futur, en un marit, fills...un marit? Qui la voldrà ara sense una cama? quin noi es fixarà en ella? I per fi, sola, amb la pròtesi aferrada entre els braços la llàgrima cau.
_Tens catorze anys, ets molt maca, es clar que els nois et miraran!! A més el que t’hagi d’estimar ho farà amb cama o sense, no t’has de preocupar.
Però la preocupa, encara que sa mare cregui que son burrades, porta tres dies amb anàlisis i proves, i si tot surt bé demà la deixaran marxar per fi de l’hospital, llavors vindrà la prova més dura, tornar a l’escola, tornar a veure a la gent, sentir-se com un animaló estrany sota les seves mirades i els nois...

_Les proves indiquen una metàstasi avançada als pulmons, operarem de seguida i començarem amb quimioterapia, però el diagnòstic no es gens bo.
La mare, abraçada a la seva germana, plora tot sortint de l’habitació amb el metge.
Poc a poc seu a la cadira, recordant de fer força amb el taló per doblegar el genoll de la pròtesi, mira la bossa preparada i sense tancar que te a sobre el llit, una cinta rosa de les sabatilles sembla voler escapar, ja no queden llàgrimes.

Lunes, 10 de Enero de 2005 15:46